ÁNGEL CAMINO

Com es pot aguantar tants anys vivint de l’escultura?
De miracle. Quan no saps com podràs passar el mes, arriba algú i et compra una peça. Però mai pots estar segur de poder pagar totes les factures del mes vinent.

Hi ha compradors d’art a Catalunya?
No hi ha col·leccionistes particulars com passa en altres països del nostre entorn i civilització. Aquí, les galeries estan tancant una a una i les persones que compraven per fer les seves petites col·leccions s’estan morint. La gent té altres preferències; per valorar correctament l’art (no solament en funció dels preus) cal tenir un pòsit cultural que avui és molt difícil de trobar en les persones. Hi ha les fundacions de diversa mena, que tenen col·leccions més o menys interessants. Aquestes, però, les creen comissaris amb interessos més personals que artístics, ben sovint. Al final, a totes les fundacions i museus acabes veient els mateixos artistes que els circuits de l’art professional posen de moda. No hi ha propostes innovadores ni una metodologia definida, solament obra de gent que és catapultada vers els cercles artístics i amb què inunden tots els espais. Es frivolitza i vulgaritza per a ús i consum d’un públic més esnob que no pas entès.

L’art d’una cultura global?
En tot cas una globalització reduccionista i analfabetitzant perquè no hi ha criteris culturals avançats i originals. Aquests comissaris i aquests directors són imposats per polítics que no tenen ni remota idea d’art ni de cultura en general.

Però hi ha grans col·leccions patrocinades per la banca, oi?
... que es van autorevaloritzant a través de la cessió d’algunes obres a museus: les posen en aquests aparadors privilegiats, la gent les veu i es pensa que aquelles peces i aquells autors han de ser bons pel fet que són exposats als museus. Això fa augmentar el valor i la demanda, però una bona part d’elles són totalment prescindibles, artificialment valorades. Tanmateix, al final sempre acabes depenent d’un criteri subjectiu dels especialistes –o “enxufats”– que prenen les decisions.

I sempre s’actua de manera tan esbiaixada?
No. Hi ha exemples de bona selecció dels continguts com el Museu d’Art de Tel Aviv o el Metropolitan, el Whitney i el Guggenheim de Nova York. Quan arribes a Barcelona o a Madrid te n’adones que aquí ens queda molt camí per recórrer, que som uns pagerols de la cultura.

En sabem ben poc de pintura. I d’escultura?
Encara menys. Tot i que hi ha grans escultors catalans contemporanis com Miquel Planas, Javier Garcés, Pep Codó, Pep Fajardo o Mercè Riba, cadascun d’ells de gran valor en el seu estil. Són els continuadors d’una tradició escultòrica que existeix a Catalunya, com també al País Basc i Castella. Hem de recordar que venim de grans escultors com Alberto Sánchez, Ángel Ferrant, Juli González, Leandre Cristòfol i Pau Gargallo.

Se’ns educa per poder entendre la cultura?
No. Nosaltres som éssers creadors en néixer, però en comptes d’estimular la creativitat s’organitzen tallers de plàstica o de música per a entretenir i fer passar l’estona a la canalla, però no pas per incentivar el desenvolupament de la creativitat. L’actitud generadora és imprescindible en l’activitat artística, però també en la resta de camps del coneixement com la física, les matemàtiques o el llenguatge. De vegades passa que amb els tallers de pintura –per exemple– es coarta, més que no pas es potencia, la creativitat.

Com s’hauria de millorar, doncs, la pedagogia creativa?
No hi ha educació cultural sense creativitat. Cal experimentar el coneixement. No es pot ensenyar de forma massiva, amb sistemes estandaritzats. L’ensenyament hauria d’orientar-se individualment, a la carta, si és que volem manifestar el millor que cadascú de nosaltres portem dins potencialment.

Però, al final, es pot viure d’una activitat creativa com l’escultura?
Sí, si tens alguns clients i amics. Cada cop que em compren una peça o un gravat m’estan finançant la pròxima obra. Els materials que faig servir tenen un cost inicial elevat.

Estàs bé al Penedès?
I tant. Aquí estic passant una bona part de la meva vida. La majoria de la meva obra ha estat concebuda i realitzada aquí, en aquest espai i amb aquesta llum.

El 3 de vuit
23 de desembre 2016
Felix Villagrasa